CLASSES TONI

TOSCA

RESUM DE L’OBRA

I ACTE:

Angelotti, fuig de la presó de Sant Angelo i va cap a l’església on es troba el seu amic Mario Cavaradossi. Aquest, està pintant un quadre d’una dona que el dia anterior va anar a resar. Mario deixa de pintar i atén al seu amic, però es veuen interromputs per l’arribada de Tosca a l’església, així que el demana que s’amagui i mentre li dóna un cistell amb menjar i beguda per a què es recuperi. 

Tosca entrega un ram de flors a la Verge i evoca una casa on passen estones ells dos però quan Cavaradossi li demana que se’n vagi per a poder seguir treballant Tosca veu el quadre, reconeix a la dona i pensa que l’està enganyant. Finalment, Tosca ho accepta però el demana que li posi els ulls negres i se’n va. 

Cavaradossi torma a la capella on es troba Angelotti i elaboren un pla per fugir de Scarpia, però una canonada els avisa que s’ha descobert la fuga. A la conversa, Angelloti diu que la seva germana va anar el dia anterior a l’església a resar i el va deixar roba amagada a la capella. Cavardossi es dóna compte que la dóna que està pintant és ella, la marquesa Attavanti. 

Mentre els boixos del cor estan cantant, Scarpia entra a l’església. Aquest, interroga al sagristà i busca a la capella on pensa que es troba. No hi és, però troba el cistell buit i un ventall. Tosca, torna i veu que Cavaradossi no hi és, però troba a Scarpia, el qual la plena de cels envers la dona que estava pintant mostrant-la el ventall. Aquesta es pensa que l’ha traït

II ACTE:

Comença el segon acte amb Scarpia rebent notícies per Spoletta de Angelotti. Li diu que no l’ha trobat però que li porta a Cavaradossi arrestat. Mentre tant, Tosca està cantant a l’edifici. 

Quan acaba de cantar, Tosca apareix al despatx de Scarpia i es troba amb en Cavaradossi. Scarpia l’està fent un interrogatori envers Angelotti però amb la seva arribada fa que comencin a torturar-lo en una altra sala, fermant-lo de peus i mans i amb un ferro al cap que el fa sagnar. 

Abans de portar-lo a la sala, Cavardossi demana a Tosca que no parli però quan sent continuadament els crits i el patiment de Cavaradossi no pot evitar-ho i li diu a Scarpia que es troba al “pou del jardí”. 

Acte seguit, deixen de torturar-lo i el treuen a on es troba Tosca. Scarpia ordena que vagin on es troba Angelotti i Cavaradossi es dóna compte que Tosca l’ha traït. Scarpia ordena que se l’emportin i Tosca el demana quin és el preu per salvar-lo, però aquest li diu que vol que sigui seva. Mentre tant, Spoletta els interromp i informa que Angelotti s’ha suïcidat i seguidament Scarpia el pregunta si està tot preparat per a l’execució de Cavaradossi. D’aquesta manera pressiona a Tosca i aquesta accedeix. 

Scarpia diu a Tosca que li salvarà la vida però que hauran de fer una execució simulada i mirant a Spoletta el diu que ho faran com quan el “Compte Palmieri”. Abans d’accedir a Scarpia, Tosca el demana un paper per a poder fugir amb en Cavaradossi lluny d’allí. Mentre ell ho està escrivint ella veu un ganivet, així que l’agafa i espera a que Scarpia se l’atraqui per a clavar-li al pit, donant-li mort. Després de matar-lo, Tosca fuig del palau.

III ACTE:

El tercer acte comença a la presó de Sant Angelo. Treuen a Cavaradossi de la seva cel·la i parla amb el carceller, demanant-lo si pot escriure unes paraules de comiat per a la seva amada. Aquest, accedeix sota suborn. 

Seguidament, apareix Tosca, i li mostra el paper que els dona llibertat, li conta tot el que ha passat amb Scarpia i com el va matar. Després, ella li explica que primer haurà de simular una execució d’afusellament, que ells dispararan amb les armes descarregades i haurà de tirar-se al terra. 

Arriba el moment de l’execució. Els soldats es disposen a disparar i Cavaradossi cau al terra. Acte seguit els soldats desapareixen i Tosca el diu que ja pot aixecar-se, però Cavaradossi no contesta i es dóna compta que l’han matat de veritat. 

En aquell moment, arriba Spoletta i més soldats informant que Scarpia ha mort i que Tosca ha set la culpable. Demanen que no la deixin fugir però ella davant la pressió dels soldats es tira des de dalt del castell i mor.

OPINIÓ PERSONAL

Primerament, m’agradaria començar dient que és la primera vegada que veig una òpera. Sí que estava familiaritzada amb l’essència del que és, però mai havia gaudit de veure’n cap. Per tant, és difícil el poder captar tot allò que ens vol transmetre. 

Amb això, vull dir que al ser una obra que no coneixíem i que a més estava en un altre idioma, ens dedicàvem més a intentar entendre quin era l’argument que a gaudir i interioritzar la música, la melodia. 

Aquesta òpera m’ha paregut un drama bastant intens però que m’ha transmet diferents sensacions al llarg d’aquesta. És una gran història d’amor cosa que fa que es transmetin sensacions molt dolçes, sensacions de passió encara que també moments de gels... També he pogut distingir moments amb molta intriga, violència, tensió... 

He de dir, que sé que es mesclen elements polítics i històrics que serveixen de pretext, però no he sabut entendre bé aquests. 

Respecte a l’òpera, dir que em pareix increïble com als anys 1900 podien organitzar tot aquell moviment de persones per a poder dur-la a terme. Imagino que per a la societat degué tenir unes repercussions molt grans, i que era un privilegi que molt poques persones podien gaudir, tan sols la burgesia. Comparant-lo amb el dia a dia de la nostra societat he de criticar que avui en dia ens hem avesat a curtes melodies aferrissoses, musicalment poc riques. Ara, anem a vorer concerts o com a molt musicals, però l’òpera ha deixat de tenir la importància que tenia no fa tants anys enrere. 

Finalment, dir que no puc fer cap comparació amb altre òpera ja que com he dit abans no he tingut l’oportunitat de visualitzar-ne cap, però penso que la meva visió crítica d’aquesta seria més oportuna i rica si tingués aquesta prèvia experiència.  

IL BARBIERE

DI

SIVIGLIA

ACTE I

L’òpera comença amb l’escena del Comte Almaviva junt amb una banda de músics cantant en la plaça del poble cap a l’habitació de Rosina. Com Rosina no respon al cant, el compte paga als músics i se’n van. He de ressaltar que aquesta dona és la pupil·la del Dr. Bartolo i que aquest vol casar-se amb ella. 

Seguidament, apareix Fígaro, el barber de la ciutat, i es troba amb el Comte Almaviva. Aquests dos parlen envers Rosina i Fígaro promet ajudar-lo a aconseguir-la baix una recompensa. 

El Dr. Bartolo surt de la casa per organitzar el casament amb na Rosina i Almaviva aprofita per cantar una altra vegada a Rosina. Aquesta vegada ella surt al balcó i ell es fa passar per Linodoro, un home que no té res més per oferir-la que amor ja que no vol que Rosina l’estimi pel que té. 

En aquell moment, Fígaro aconsella al Comte que es disfressi de soldat borratxo per a que així el Dr. Bartolo li doni allotjament a la seva casa. 

Desprès d’aquell moment, Rosina es queda pensant en aquella veu que ha escoltat fa breus instants i decideix escriure una carta a Linodoro. Just en aquell moment, entren el Dr. Bartolo i Don Basilio, el professor de música. Aquest darrer li està dient a Bartolo que el compte Almaviva (enamorat en secret de na Rosina) ha arribat a Sevilla. Bartolo sospita del Comte així que decideix casar-se lo antes possible amb na Rosina però Basilio li recomana que creï falsos rumors del Comte per llevar-se’l d’en mig. 

Quan aquests se’n van, entra Fígaro a la casa i cerca a la Rosina. Aquest li conta a Rosina els plans que té el Dr. Bartolo de voler casar-se lo antes possible amb ella i li demana a Rosina que escrigui una carta a Linodoro i que ell se la farà arribar. 

De cop, el Comte entra a la casa disfressat de soldat borratxo. Mentre discuteix amb el Dr. Bartolo, aconsegueix parlar amb na Rosina dient-li que és en Linodoro i li dóna una carta d’amor. Bartolo veu la carta i la demana vorer però aquesta l’engany i li mostra una llista de la bugaderia. Bartolo i el Comte comencen a discutir i fa que la remor atregui l’atenció de la policia. Aquesta, detén al Comte però lis murmura qui és, quedant així alliberat.

ACTE II

Aquest acte comença amb Almaviva, novament disfressat. Ara es fa passar per un professor de música anomenat Don Alonso. Li diu al Dr. Bartolo que és el substitut de Basilio, el qual es troba malalt. Al principi sospita d’ell però li fa fugir les sospites entregant-li una carta de Rosina. 

Entra Rosina, la qual reconeix en el mestre de música a Linodoro, i comença la lliçó de música. Bartolo es queda a la cadira per no deixar-los tot sols, però queda adormit. Fígaro arriba per afaitar al doctor. Aquest ha d’anar a cercar les coses per afaitar-lo, necessitant les claus. En aquest moment aprofita per robar les claus de la finestra del balcó de Rosina. 

En aquell moment entra Don Basilio i és subornat per Almaviva per a que fingeixi estar malalt i que se’n vagi. Mentre Fígaro afaita al doctor, Rosina i Linodoro planegen la seva escapada aquella mateixa nit. Per culpa d’un descuit de’n Fígaro, el doctor aconsegueix escoltar-los i comença a treure fora a tothom de casa i s’afanya a anar a un notari per dur a terme el seu matrimoni. A més , Bartolo enganya a Rosina mostrant-li la carta i fent-li creure que Linodoro és un enviat d’Almaviva. 

Per la nit, amb la turmenta, Almaviva arriba amb en Fígaro i pugen al balcó de na Rosina amb una escala per a segrestar-la. Aquesta li ensenya la carta i el rebutja però aquest li revela la seva identitat i es declaren amor mutu. Fígaro els diu que s’han d’anar ràpidament perquè s’aproxima gent però quan van a fugir es donen compte que algú els ha llevat l’escala. 

Basilio i el notari entren per la porta i Almaviva el que fa és subornar a Basili per a que faixi de testimoni i així poder casar-se amb na Rosina. Aquest accepta i juntament amb en Fígaro firmen com testimonis en el contracte de matrimoni entre el Comte i Rosina. Bartolo entra però és massa tard. Aquesta òpera acaba quan Almaviva li permet quedar-se a Bartolo la dot de Rosina, quedant així tranquil i acceptant la situació.

OPINIÓ PERSONAL

Per començar m’agradaria dir que aquesta òpera m’ha costat molt realitzar el resum, ja que així com amb Tosca era tot una successió lineal, aquesta presenta moltes situacions d’embolics, enamoriscaments i històries per arribar a la fi. M’ha paregut per tant, molt més lenta però a la vegada més dinàmica. 

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció ha set el “Bello canto” o bel cant. Em pareix una tècnica vocal molt difícil i que és un privilegi poder dur-lo a terme. Penso que és molt característica i que dona al timbre de veu un color i una dolçor especial. No m’imagino l’obra de Tosca amb aquesta tècnica. 

Pel que fa a l’estil de l’òpera, dir que m’ha agradat molt més aquest que el de Tosca, és a dir, l’òpera Bufa. Com el seu nom indica, és una òpera de temàtica còmica, fent que al llarg de l’obra es mantingui un ambient agradable, divertit, dolç... En canvi amb l’òpera de Tosca, llevat que presenta un estil musical molt més ric, vaig sentir la desesperació, el patiment, em va fer tenir l’ànima en vil... Pot ser aquesta decantació també es degui al meu estat anímic en el qual em trobo, ja que per patiment ja tinc el meu propi i el que necessito ara és una mica de diversió. 

També m’agradaria reflexionar envers el to còmic que li donen a l’òpera. Personalment hi ha moments que m’han fet riure bastant però penso que anys enrere la societat estava menys avesada a vorer situacions còmiques i per tant lis devia parèixer molt més còmica del que ens pareix a nosaltres. Estic segura que hi ha escenes que per a nosaltres són el més normal del món i en canvi anys enrere tenien el seu punt còmic. 

Finalment, he de dir que m’ha agradat molt poder vorer dos òperes tan contraposades ja que així he pogut observar les diferències que hi ha: la diversitat de veus que podem trobar, els sentiments que ens poden mostrar, els diferents estils... Ara be, segueixo pensant que si fóssim més expertes amb el tema podríem extreure moltíssima més informació però ens hem de quedar amb la idea que és lo important.

PULCINELLA

Per començar, dir que aquesta obra és un ballet estrenat a 1920 i està basada en una comèdia musical italiana del segle XVIII. 

Tracta de dos homes (Florindo i Cloviello) que intenten impressionar a na Prudenza i Rosetta, però aquestes responen amb negativa. Més endavant na Rosetta balla per en Pulcinella i es besen. Pimpinella (parella de Pulcinella) ho veu i els separa. Seguidament Florindo i Cloviello gelosos el colpegen. Pulcinella és apunyalat mitjançant una farsa per a que Pimpinella el perdoni. Furbo disfressat de mag el ressuscita davant de tots. A la fi, Pimpinella perdona a Pulcinella i acaba amb el matrimoni de des dues parelles del principi. 

Pel que fa a l’obra en general he de dir que m’agrada més la música que el ballet. Pot ser és així ja que quan era petita vaig fer deu anys de ballet i l’estil que ballàvem era bastant més clàssic. A mode d’exemple puc citar dues obres que vaig ballar: “El lago de los cisnes” de Tchaikovsky i “Giselle” creador musical Adolphe Adam i coreografia de Jules Perrot y Jean Coralli . En Pulcinella, encara que els moviments dels ballarins en general seguien sent elegants i nets, la manera tan “còmica” dels balls no m’ha agradat. Sempre que m’imagino el ballet em venen a la ment imatges romàntiques, dolces.... 

Penso que el ballet és un art. A simple vista pareix que ballar és molt fàcil i que surt sense cap mena de patiment. De vegades fins i tot pareix que les ballarines estan com flotant, però per la meva experiència puc afirmar que porta moltíssimes hores i anys de treball i sobretot de patiment per a què els moviments sorgeixin amb bellesa, elegància i perfecció. 

A més a més, dir que per ballar es necessita d’una gran concentració per a així poder dominar cada part del cos, un gran nivell de flexibilitat, coordinació i ritme musical. Per tant, dir que el ballet em pareix una tipologia de ball molt rica amb la qual junt amb la música, es poden expressar sentiments, estats d’ànim... tan sols amb els moviments del cos. 

Per finalitzar dir que m’ha agradat vorer ballet a aquesta assignatura ja que és interessant que es conegui una mica d’ell, així com de l’òpera. Esperem amb moltes ganes poder ara visualitzar un musical. I estic segura que tota la classe està oberta a qualsevol altra proposició.

CUADROS DE UNA EXPOSICIÓN

Modest Mussorgski

Aquesta obra va ser realitzada per Mussorgski en 1874. Va ser escrita per a piano però és més coneguda en la forma de l’orquestració i arranjament que va fer Maurice Ravel. 

És un homenatge que va fer a un amic seu anomenat Hartmann el qual va morir i tracta de dibuixar amb música alguns dels quadres de l’exposició pòstuma d’aquest. A més a més, també li posa música al recorregut que fa d’una sala a l’altra, d’un quadre a un altre. 

El seguiment de l’obra és el següent: primerament, comença amb Promenade, el passeig que fa d’un quadre a un altre. El primer quadre és Gnomos i quan acaba torna al Promenade encara que aquest varia passant a ser més dolç. El segon quadre és El viejo castillo mostrant una melodia bastant nostàlgica, misteriosa... i igual que amb el primer, torna a sonar Promenade. Aquest passeig ens introdueix en el tercer quadre: Tullerías, on tot és dolçor. Aquesta vegada passa al quart quadre sense el passeig, aquest és: Bydlo. Els sons són bàsicament de corda greu i fagot. Amb una nova versió del Promenade ens dirigeix al quint quadre: el Ballet de los polluelos saliendo del cascarón. És una peça humorística i que evoca als pardals. La sexta obra és Samuel Goldenberg y Schmuyle, una obra que descriu a dos jueus. Seguidament, torna al Promenade donant començ al sèptim quadre: El mercado de Limoges. L’obra continua amb la vuitena obra: Catacumbas on trobem una música un tant fantasmagòrica. Segueix amb la novena obra: La cabaña de Baba-Yaga. Finalment acaba amb La gran Puerta de Kiev, per on torna a sonar el Promenade. 

De tots els quadres, el que més m’ha cridat l’atenció és el de Il vecchio castello (el viejo castillo). Quan vaig sentir aquesta composició em vaig sentir com si tingués el quadre al davant meu. M’imaginava un castell de nits, molt lúgubre, en ruïnes... També dir que amb altres composicions em vaig sentir com si estès escoltant música de dibuixos animats. 

Pel que fa a l’orquestra simfònica, dir que conten amb un instrument afegit: el saxofon, ja que aquest no sol estar inclòs. 

Envers els directors de l’orquestra dir que les funcions d’aquests són les mateixes però m’he adonat que la forma en la qual ho duu a terme és el que els diferencia de la resta. 

Dir que la visualització d’un concert simfònic no m’ha agradat tant com la resta de coses vistes fins ara, tot i així que jo abans tocava la flauta travessera. Penso que t’ha d’agradar molt la música clàssica i has de poder valorar cada nota que surt dels instruments ja que sinó és bastant monòton i buit de significat per a l’oient. 

SWEENEY TODD El barber diabòlic del carrer Fleet

ARGUMENT

Benjamin Barker (Todd) torna a Londres junt amb en Anthony, un mariner. Quan arriben es separen però el barber li informa que s’allotjarà al carrer Fleet. Així dons, el barber es dirigeix cap allí i fa una parada a la pastisseria de la Sra. Lovett. Aquesta, li dóna conversació i acaben parlant de la dona del barber, dient-li que va ser violada pel jutge Tupin i que s’enverinà. També el va dir que fruit del seu matrimoni, va néixer na Johanna la qual era ara la pupil·la del jutge. Per tot això, el barber reclama venjança i ho vol fer obrint de nou la seva barberia al damunt de la pastisseria de la Sra. Lovett. 

N’Anthony, passejant per Londres, troba a na Johanna (sense saber que és la filla del barber) i es queda enamorat d’ella, però el jutge Tupin i el seu agutzil, Bamford, l’expulsen. De totes maneres, Anthony pensa com fugir amb ella per casar-se. 

La Sra. Lovett i el barber se’n van al mercat i troben a un perruquer italià, Adolfo Pirelli, que fa publicitat d’un tònic pels cabells. En Todd el denúncia dient que és un frau i acaben competint afaitant a un ciutadà. Todd el guanya. 

Mentre la Sra. Lovett consola a nen Todd perquè l’agutzil no apareix, arriba Pirelli junt amb el seu ajudant Toby. Aquest darrer es queda a baix amb la Sra. Lovett i en Pirelli puja a la barberia amb en Todd. En Pirelli reconeix al barber e intenta fer-li xantatge exigint-lo la meitat dels ingressos per no desvelar la seva verdadera identitat. El barber decideix posar fi al xantatge tallant-li el coll. 

L’agutzil aconsella a Turpin que visiti al barber, ja que així tindrà millor imatge i li agradarà més a na Johanna per casar-se. Todd, el reconeix i quan està a punt de tallar-li el coll, apareix Anthony revelant-li el seu pla de fuga per casar-se amb na Johanna abans que en Turpin. Aquest darrer, l’escolta i se’n va furiós quedant-se Todd amb les ganes de matar-lo. El barber, molt enfadat decideix matar a tothom que pugi a afaitar-se sense tenir cap tipus de distinció. 

La Sra. Lovett li suggereix que poden desfer-se dels cossos fent servir la carn per a fer les seves empanades i cremar en el forn tot allò que sobri. D’aquesta manera, el negoci ressorgeix i amb part dels sous guanyats canvia la seva cadira de barber per una amb un mecanisme especial que llença a les seves víctimes per una trapa a la pastisseria. Com tot funciona tan bé, la senyora Lovett li diu al barber que podrien mudar-se a la platja i començar allí una vida junts. 

Na Johanna és enviada per en Turpin a un manicomi pel rebuig de casar-se amb ell. N’Anthony parla amb el barber i aquest el diu que si es fa passar per fabricant de perruques podrà accedir sense problemes al manicomi. El barber decideix traçar amb això un altre pla per atraure al jutge a la barberia. Consisteix en escriure’l una carta informant-lo que el mariner fugiria amb na Johanna aquella nit i que la portaria a la seva barberia. Aquesta carta se la dóna a Toby per a que se la faixi arribar. A partir d’aquí, en Toby comença a sospitar d’en Todd i s’ho diu a la Sra. Lovett, a la qual promet protegir-la. Més tard, per evitar parlar-ne més se’n van al forn a fer empanades. 

L’agutzil arriba a la perruqueria, informant que els veïns s’han queixat pel mal olor i l’enganyen per a què abans d’anar a mirar el forn li faixin un afaitat gratuït. És allí quan el barber aprofita per a matar-lo. Una vegada fet, comencen a cercar a nen Toby ja que l’havien deixat tancat a dintre del forn. Aquest veu el cadàver de Bamford així com cabells, ungles... a les empanades. 

Mentre tant, Anthony llibera a na Johanna i la porta a la barberia. Ella s’oculta dins el bagul mentre el mariner està cercant un cotxe. 

Una captaire que es troba present al llarg de l’obra, puja a la barberia. De cop, entra el barber i aquesta el diu que el coneix. En aquell moment, s’escolta la veu del jutge i com no té temps, decideix matar-la. 

Quan el Jutge entra, Todd li explica que na Johanna s’havia penedit, i li ofereix un afaitat gratuït. És quan en Todd li desvela la seva autèntica identitat i el mata. Al poc, el barber descobreix que hi ha algú dins el bagul volent-li tallar també el coll, però aquesta aconsegueix fugir. El barber no reconeix que és la seva filla. 

Todd baixa al soterrani i vent els cadàvers, descobreix que la captaire era la seva esposa Lucy. Ell pensava que estava morta ja que la Sra. Lovett el va dir que s’havia enverinat. La Sra. Lovett es defèn dient que no li havia dit que estava morta, i que ho havia fet pel seu bé, ja que ella l’amava i seria la millor esposa del món. El barber, fa com que la perdona i comencen a ballar, però tot és una estratègia per espitjar-la al forn i tancar-la. 

El barber torna al cos de la seva dona i mentre l’està abraçant, apareix en Toby. Aquest, agafa la navalla del terra i li talla el coll al barber, quedant aquest mort damunt el cos de la seva esposa.

COMENTARI

M’agradaria començar dient que veure un musical és el que més m’ha agradat de tot allò que hem vist al llarg de l’assignatura (òpera, orquestra simfònica, ballet). Segurament és per que és el que més s’aproxima a la nostra vida ja que estan molt més “de moda”. 

Quant a aquest musical dir que m’ha paregut una mica estrany donat que no he vist una gran coreografia sinó més bé ha set un diàleg cantat al llarg de tota l’obra. Per tot això, penso que l’obra ha set bastant lineal musicalment parlant, les cançons no tenien una melodia “polida”. Pot ser la cançó que més destaqui és la de Johanna ja que és molt més melòdica que la resta. Passant a analitzar l’obra, he de dir que hi havia escenes que passaven molt lentament i en els quals hi havia escenes no gaire importants i en canvi n’hi havia d’altres més interessants que es duien a terme d’una manera molt ràpida. Això li ha donat un altre toc d’estranyesa a l’obra però imagino que l’autor ha volgut que sigui així per donar importància a la música. 

Envers els musicals, dir que m’hauria agradat molt poder veure’n algun en directe ja que mai he tingut la possibilitat de veure’n un de professional i se’ns va fer complicat sortir de viatge per veure’n un. Per tant, és una cosa que tractaré de fer quan viatgi la pròxima vegada a Madrid. 

Pel que fa als meus interessos, com en l’anterior treball vaig dir, m’agrada el ballet ja que l’he practicat deu anys però també m’agrada molt cantar. No sóc cap professional ni penso que tingui unes qualitats òptimes per a poder optar a fer un càsting però si que m’agradaria saber si a Eivissa hi ha cap lloc a on es pugui fer classes per aprendre. Penso que així com hi ha classes de teatre segurament n’hi ha per realitzar musicals. 

A més a més, em sorgeix un altre dubte i és: ha de tenir tothom la mateixa formació? Perquè pel que he vist a altres musicals hi ha actors que destaquen més pel ball que per la veu per exemple i passa el mateix al contrari. Espero que amb la visita del director de musicals, Santi Pérez, aquest proper dimarts, em respongui a aquests dubtes i pugui aprendre encara més aspectes importants dels musicals. Així mateix, per relacionar-ho amb la nostra carrera el demanaré si hi ha obres fetes per a infants de 3-6 anys i com a broma si ens pot ajudar per a poder comercialitzar els nostres que vam fer a segon